Sylvia Day
Amazon icon Book Bub icon Booksprout icon Email icon Facebook icon Goodreads icon Globe icon Instagram icon My Sylvia Day icon Periscope icon Pinterest icon RSS icon SMS icon Snapchat icon Tumblr icon Twitter icon Vine icon TikTok icon Youtube icon
Read an Excerpt →
Captivated by You - Catalan
Nov 27, 2014  •  Columna  •  9788466419109

Catalan Excerpt

Read the English excerpt →

Unes agulles d’aigua glaçada em bombardejaven la pell encesa d’escalfor, la punxada esvaïa les ombres obstinades d’un malson que no aconseguia recordar del tot.

Vaig tancar els ulls i em vaig ficar del tot sota el raig d’aigua, desitjant que el desguàs que tenia als peus s’empassés aquella por i aquella nàusea persistent. Un calfred em va recórrer tot el cos i els pensaments se me’n van anar cap a la meva dona. El meu àngel, que dormia tranquil·la a l’apartament del costat. La necessitava amb urgència, em volia perdre entre els seus braços, i no suportava no poder-ho fer. No la podia abraçar. No podia tenir aquell cos exuberant sota el meu i enfonsar-m’hi, deixant que el seu tacte em dissipés els records.

—Merda. —Vaig posar els palmells de les mans sobre les rajoles i vaig absorbir la fredor de l’aigua que em penetrava fins als ossos. Era un imbècil egoista.

Si hagués estat un home millor, m’hauria allunyat de l’Eva Cross des del moment que la vaig veure.

I en canvi, la vaig convertir en la meva dona. I volia que la notícia del nostre matrimoni sortís a tots els mitjans de comunicació, en comptes de mantenir-ho en secret entre els més íntims. I el que és pitjor, encara: com que no tenia cap intenció de deixar-la escapar, hauria de trobar una manera de compensar el fet que jo era un autèntic desastre i que ni tan sols podíem dormir a la mateixa habitació.

Em vaig ensabonar per treure’m la suor enganxosa amb la qual m’havia despertat. Al cap de pocs minuts vaig tornar a l’habitació i em vaig posar uns pantalons de xandall abans d’anar cap al despatx de casa. Tot just eren les set del matí.

Havia marxat de l’apartament que l’Eva compartia amb el seu millor amic, en Cary Taylor, feia tan sols un parell d’hores, per deixar-la dormir tranquil·lament una estona abans d’anar a treballar. Havíem passat tota la nit junts, desitjosos l’un de l’altre. Però també hi havia hagut alguna cosa més. Una urgència de l’Eva que em turmentava i m’havia deixat inquiet.

Alguna cosa preocupava la meva dona.

Vaig desviar la mirada cap a la finestra per contemplar les vistes de Manhattan, i després em vaig fixar en la paret on les fotos d’ella i de nosaltres dos ara ocupaven el mateix espai al despatx de l’àtic de la Cinquena Avinguda. Em podia imaginar el collage clarament, perquè al llarg dels últims mesos m’havia passat incomptables hores examinant-lo. Vaig contemplar la ciutat en la qual abans encapsulava el meu món. Ara, tot el meu món era l’Eva.

Vaig seure a la taula i vaig activar l’ordinador fent moure una mica el ratolí; vaig respirar fondo i lentament quan la cara de la meva dona va omplir la pantalla. A la foto que em feia de fons d’escriptori no duia maquillatge, i les petites pigues que tenia al nas la feien semblar més jove dels vint-i-quatre anys que tenia. Vaig fixar-me en les seves faccions: la corba de les celles, la brillantor dels ulls grisos, els llavis molsuts. Quan m’aturava a pensar-hi, gairebé podia notar aquells llavis sobre la meva pell. Els seus petons eren benediccions, promeses del meu àngel que em feien sentir que valia la pena viure.

Vaig exhalar l’aire amb determinació, vaig agafar el telèfon i vaig trucar a en Raúl Huerta. Malgrat que era tan d’hora, va contestar amb rapidesa i veu desperta.

—Avui la senyora Cross i en Cary Taylor van a San Diego —vaig dir, mentre tancava el puny amb força només de pensar-hi. No havia pas de dir res més.

—D’acord.

—Abans de migdia vull una foto recent de l’Anne Lucas i un resum detallat d’on va ser ahir a la nit.

—Entesos —va afirmar.

Vaig penjar i vaig admirar la preciosa i captivadora cara de l’Eva. L’havia enxampat desprevinguda en un moment feliç, un estat d’ànim que estava decidit a fer-li conservar per a la resta de la vida. Però ahir a la nit estava angoixada per una possible topada amb una dona que jo havia utilitzat. Feia molt de temps que no havíem coincidit amb l’Anne, però si era responsable d’haver fet irritar la meva dona, em tornaria a veure. I ben aviat.

Vaig obrir la safata d’entrada i vaig començar a examinar els e-mails. Vaig escriure respostes ràpides en els missatges que ho requerien i llavors em vaig centrar en l’assumpte que m’havia cridat l’atenció només d’obrir el correu.

Vaig notar la presència de l’Eva abans de veure-la.

Vaig alçar el cap i els dits se’m van alentir sobre les tecles. Una sobtada onada de desig va calmar l’agitació que sentia sempre que no era amb ella.

Em vaig reclinar a la cadira per veure-la més bé.

—T’has llevat molt d’hora, angelet.

L’Eva estava dreta al llindar de la porta amb les claus a la mà. Els cabells rossos i esbullats li queien de manera sexy sobre les espatlles, i sobre aquell cos seductor només hi portava una samarreta sense mànigues i uns pantalons curts. No duia sostenidors, i se li marcava la forma dels pits exuberants sota la samarreta ajustada. Menuda i de caràcter fort, sovint deia que era molt diferent de les dones amb qui solia aparèixer fotografiat abans de sortir amb ella.

—T’he trobat a faltar, quan m’he despertat —va respondre, amb aquella veu ronca que sempre em feia excitar—. Quanta estona fa, que t’has llevat?

—No gaire. —Vaig empènyer la safata del teclat per fer-li lloc al meu escriptori.

Es va acostar amb els peus descalços, seduint-me sense gaire esforç. Des del primer moment que la vaig veure vaig saber que em tindria als seus peus. La promesa era en els seus ulls i en la manera de moure’s. Allà on anava, tots els homes la miraven. La desitjaven. Igual que jo.

La vaig agafar per la cintura i la vaig fer seure sobre la meva falda. Vaig inclinar el cap, em vaig ficar el mugró a la boca i l’hi vaig començar a xuclar intensament. Vaig sentir que panteixava, vaig notar que el cos se li estremia d’excitació i vaig somriure interiorment. Podia fer-li el que volgués. M’havia conferit aquest dret. Era el millor regal que m’havien fet mai.

—Gideon. —Em va enfonsar les mans als cabells i me’ls va estirar amb suavitat.

Em sentia infinitament millor.

Vaig alçar el cap i la vaig besar; vaig notar el gust de canyella de la seva pasta de dents i el sabor de fons que era exclusivament d’ella.

—Mmm…

Em va acariciar la cara mentre m’escrutava amb la mirada.

—Has tingut un altre malson?

Vaig exhalar abruptament. Sempre havia tingut la capacitat de llegir el meu interior. No sabia segur si m’hi acostumaria mai, a això.

Vaig passar el dit polze pel cotó humit enganxat al seu mugró.

—Preferiria parlar dels somnis humits que m’inspires ara mateix.

—Què has somiat?

Vaig aprimar els llavis davant la seva insistència.

—No me’n recordo.

—Gideon…

—Deixa-ho córrer, angelet.

L’Eva es va posar seriosa.

—Només vull ajudar-te.

—Ja saps com fer-ho, doncs.

Ella va esbufegar.

—Ets un maníac sexual.

La vaig abraçar amb més força. No trobava les paraules per dir-li el que sentia quan la tenia entre els braços, de manera que li vaig acariciar el coll amb el nas, olorant l’aroma estimada de la seva pell.

—Rei…

Alguna cosa en el seu to de veu em va fer posar tens. La vaig apartar una mica enrere mentre la mirava fixament a la cara.

—Digue’m.

—Sobre això de San Diego… —Va abaixar la mirada i es va mossegar el llavi inferior.

Em vaig quedar en silenci, esperant a veure cap a on aniria la conversa.

—Els Six-Ninths hi actuen —va dir, finalment.

No havia intentat ocultar el que jo ja sabia, cosa que va ser un alleujament. Però llavors em va envair una mena de tensió diferent.

—M’estàs dient que això és un problema. —Vaig mantenir el to de veu estable, tot i que no estava gens tranquil.

—No, no és cap problema —va dir, suaument. Però els dits se li agitaven inquiets entre els meus cabells.

—No em menteixis.

—No ho faig pas. —Va respirar fondo i em va mirar als ulls—. Hi ha alguna cosa que no va bé. Estic confosa.

—Sobre què, exactament?

—No siguis així —va dir, en veu baixa—. No et mostris tan fred amb mi.

—M’hauràs de perdonar. Sentir que la meva dona em diu que se sent confosa respecte a un altre home no em posa de gaire bon humor.

Va baixar de la meva falda i la vaig deixar anar, així la podria observar —i calibrar— a una certa distància.

—És que no sé com explicar-ho.

Vaig ignorar deliberadament el nus pesant que em notava a l’estómac.

—Prova-ho.

—És que… —Va tornar a abaixar la mirada i a mossegar-se el llavi inferior—. Hi ha alguna cosa… que no està acabada.

Vaig notar que el pit se’m tensava i em cremava.

—Que encara t’excita, Eva?

Es va quedar glaçada.

—No es tracta d’això.

—És la seva veu? Els tatuatges? La seva titola màgica?

—Para. No és fàcil parlar d’això. No m’ho posis més difícil.

—Per a mi també és molt dur, hòstia —vaig etzibar, i em vaig aixecar de la cadira.

La vaig repassar de cap a peus, amb ganes de follar-la i castigar-la al mateix temps. Volia lligar-la, tancar-la i allunyar-la de qualsevol que pogués amenaçar el meu control sobre ella.

—Et va tractar com una merda, Eva. Que potser el fet de veure el vídeo «Golden» t’ho ha fet oblidar? Que potser hi ha alguna cosa que necessites que jo no et dono?

—No siguis burro. —Va encreuar els braços davant del pit, una postura defensiva que encara em va fer enfadar més.

La necessitava d’una manera sincera i dolça. La necessitava completament. I hi havia vegades que em tornava boig només de pensar tot el que ella significava per a mi. L’Eva era l’única cosa que no em podia ni imaginar de perdre. Però ara em deia unes paraules que no podia suportar sentir.

—Sisplau, no siguis desagradable amb aquest tema —va mussitar.

—Estic sent bastant civilitzat, tenint en compte com em sento de violent ara mateix.

—Gideon. —La culpabilitat li va enfosquir els ulls grisos, i tot seguit li van brollar les llàgrimes.

Vaig apartar la mirada.

—No!

Però ella va llegir el meu interior, com sempre.

—No et volia fer mal. —El diamant de l’anell, el meu dret sobre ella, va captar la llum i un munt d’espurnes es van reflectir a la paret—. No puc suportar que estiguis molest i enfadat amb mi. Jo també pateixo, Gideon. No el desitjo a ell. T’ho juro.

Em vaig acostar a la finestra, inquiet, per intentar trobar la calma que necessitava per enfrontar-me al perill que representava en Brett Kline. Havia fet tot el que havia pogut. Havia pronunciat els vots, li havia posat l’anell al dit. L’havia lligat a mi en tots els sentits. I tot i així, encara no n’hi havia prou.

La ciutat s’estenia davant meu i els edificis més alts m’obstruïen la vista. Des de l’àtic, podia veure fins a quilòmetres de distància. Però des de l’apartament de l’Upper West Side que tenia al costat del de l’Eva, la vista era limitada. Veia la infinitat de carrers entrellaçats plens de taxis grocs, o la llum del sol reflectida a les finestres dels gratacels.

Podia donar-li tot Nova York, a l’Eva. Podia donar-li tot el món. No podia estimar-la més del que ja ho feia; em consumia. I no obstant això, un imbècil del seu passat feia tots els possibles per apartar-me d’ella.

Vaig recordar-la als braços d’en Kline, besant-lo amb una desesperació que només hauria de sentir per mi. La possibilitat que l’Eva encara pogués desitjar-lo sexualment em va fer venir ganes de trencar alguna cosa.

Vaig tancar els punys amb força.

—Que potser et sembla que ja necessitem un descans? Agafar-nos un temps de pausa per veure si en Kline t’aclareix la confusió que sents? Potser jo hauria de fer el mateix i ajudar la Corinne a aclarir-se.

Va fer una respiració tremolosa quan va sentir el nom de la meva exnòvia.

—Ho dius de debò?

Es va fer un terrible silenci.

—Felicitats, imbècil. Acabes de fer-me molt més mal del que ell m’ha fet mai.

Em vaig girar just a temps per veure com sortia del despatx, amb l’esquena recta i tensa. Les claus que havia fet servir per entrar eren a sobre la meva taula, i el fet de veure-les allà abandonades em va provocar una reacció desesperada.

—Espera’t!

La vaig agafar mentre ella forcejava, seguint aquella dinàmica tan habitual entre nosaltres: l’Eva corrent i jo perseguint-la.

—Deixa’m estar!

Vaig tancar els ulls i vaig prémer la cara a la seva esquena.

—No permetré que siguis seva.

—Ara mateix estic tan enfadada amb tu, que seria capaç de pegar-te.

Vaig desitjar que ho fes. Desitjava sentir el dolor.

—Fes-ho.

Em va clavar les ungles als avantbraços.

—Deixa’m, Gideon.

La vaig fer girar i la vaig immobilitzar contra la paret del passadís.

—Què se suposa que he de fer si em dius que et sents confosa sobre en Brett Kline? Em sento com si estigués penjant de la vora d’un penya-segat i els dits em rellisquessin.

—I què penses fer, esgarrapar-me per aguantar-te i no caure? Per què no et fiques al cap que no me’n vaig enlloc?

La vaig mirar fixament mentre pensava alguna cosa per dir que arreglés les coses entre nosaltres. El llavi inferior li va començar a tremolar i llavors… ho vaig comprendre.

—Digue’m com m’he d’ocupar d’aquest tema —vaig dir, amb veu ronca, mentre li encerclava els canells i hi feia una mica de pressió—. Digue’m què he de fer.

—Com has d’ocupar-te de mi, vols dir? —Va redreçar les espatlles—. Perquè aquí sóc jo, el problema. Vaig conèixer en Brett durant una època de la meva vida en què m’odiava a mi mateixa però volia que l’altra gent m’estimés. I ara ell actua de la mateixa manera que jo feia aleshores, i això em fa bullir el cap.

—Ostres, Eva. —Li vaig fer una mica més de força als canells i vaig prémer el cos contra el d’ella—. Com vols que no em senti amenaçat per això?

—Se suposa que has de confiar en mi. T’ho he explicat perquè no pensis coses estranyes i en treguis conclusions equivocades. Volia ser sincera precisament perquè no et sentissis amenaçat. Ja sé que he d’arreglar algunes coses dins del meu cap. Aquest cap de setmana aniré a veure el doctor Travis i…

—Els psicòlegs no són pas una cura per a tot!

—No em cridis.

Vaig reprimir-me l’impuls d’enclastar els punys contra la paret del seu darrere. La fe cega que la meva dona tenia en les propietats curatives de la teràpia em feia sentir una gran frustració.

—No podem pas córrer a cal maleït metge cada vegada que tinguem un problema. Som tu i jo, els que formem part d’aquest matrimoni. No el collons de comunitat psiquiàtrica!

Va alçar la barbeta i la mandíbula va adoptar aquella petita inclinació que em feia tornar boig. Mai no cedia ni un centímetre excepte que tingués el meu penis a dins. Llavors m’ho donava tot.

—Potser tu creus que no necessites ajuda, rei, però jo sé que en necessito.

—El que necessito és a tu. —Li vaig agafar el cap entre les mans—. Necessito la meva dona, i necessito que pensi en mi i no en un altre tio!

—M’estàs fent desitjar no haver-te’n dit res.

Vaig fer un somriure burleta.

—Sabia com et senties. Ho he vist.

—Oh. Ets un gelós, un boig… —Va gemegar en veu baixa—. Per què no vols entendre que t’estimo moltíssim? En Brett no hi té res a fer contra tu. Res. Però la veritat, ara mateix no vull estar amb tu.

Vaig notar la seva resistència, la força que feia per intentar alliberar-se de mi. La tenia agafada com un salvavides.

—Que no ho veus, què m’estàs fent?

L’Eva es va suavitzar entre els meus braços.

—No t’entenc, Gideon. Com pot ser que toquis un interruptor i apaguis els teus sentiments? Sabent el que sento per la Corinne, com me l’has pogut tirar per la cara d’aquesta manera?

—Tu ets el motiu pel qual respiro, això no ho puc pas apagar. —Vaig fer lliscar la boca per la seva galta—. No penso en res més que en tu. Tot el dia. Cada dia. Tot el que faig, ho faig pensant en tu. No hi ha lloc per a ningú més. I em mata pensar que tu tens lloc per a ell.

—No m’escoltes.

—Només vull que et mantinguis allunyada d’ell.

—Això evita el problema, però no és una solució. —Em va enfonsar els dits a la cintura—. Estic trencada, Gideon, ja ho saps. I m’estic reconstruint a mi mateixa.

L’estimava simplement tal com era. Per què no n’hi havia prou?

—Gràcies a tu sóc més forta del que havia sigut mai —va continuar—, però encara hi ha escletxes, i quan les trobo, he de descobrir què les ha causat i com les puc tancar. Per sempre.

—Què cony vol dir això? —Vaig ficar-li les mans per sota de la samarreta, per notar-li la pell nua.

Es va posar rígida i em va empènyer, rebutjant-me.

—Gideon, no…

Vaig posar la boca sobre la seva. Vaig alçar-la i la vaig estirar a terra. Ella forcejava i rondinava.

—No et resisteixis.

—No pots fotre els problemes a mar i oblidar-los.

—Només et vull fotre a tu. —Vaig passar els polzes per la goma dels pantalons i els hi vaig abaixar. Estava ansiós per ser dintre seu, posseir-la, notar com es rendia. Qualsevol cosa per ofegar la veu de dintre el meu cap que em deia que l’havia espifiat. Una altra vegada. I ara, no rebria el perdó.

—Deixa’m estar. —Es va girar de bocaterrosa.

Vaig agafar-la pels malucs mentre ella intentava marxar arrossegant-se. L’Eva em podia tombar, si volia, perquè s’havia entrenat per a això, i també em podia aturar amb una paraula. La seva paraula de seguretat… i també la meva.

—Crossfire.

L’Eva es va quedar immòbil quan va sentir la meva veu i la paraula que servia per expressar l’onada d’emocions amb la qual em destrossava.

Va ser en aquest ull de la tempesta que alguna cosa es va desencadenar. Una calma intensa i familiar va esclatar dintre meu, silenciant el pànic que m’esmicolava la confiança. Em vaig tranquil·litzar i vaig absorbir la sobtada absència d’agitació. Feia molt de temps que no havia experimentat aquell canvi vertiginós entre el caos i el control. Només l’Eva em podia sacsejar tan intensament i enviar-me de nou a una època en què estava a la mercè de tot i de tothom.

—Para de barallar-te amb mi —li vaig dir, amb veu calmada—. I jo et demanaré disculpes.

Es va relaxar entre els meus braços. La seva submissió va ser total i ràpida. Tornava a tenir el control.

La vaig alçar i la vaig atraure cap a mi perquè quedés asseguda sobre les meves cuixes. L’Eva necessitava que jo tingués el control. Quan jo trontollava una mica, ella es desorientava, i això em debilitava encara més. Era com un cercle viciós i havia de mantenir-ne un bon control.

—Em sap greu. —Em sabia greu ferir-la. Em sabia greu haver perdut el control de la situació. Estava neguitós després del malson, cosa que ella havia intuït, i el fet d’etzibar-me allò d’en Kline tot d’un plegat no m’havia deixat temps per posar en ordre els meus pensaments.

M’encarregaria d’ell. La controlaria de prop a ella. I prou. No hi havia altres opcions.

—Necessito el teu suport, Gideon.

—I jo necessito que li diguis que estàs casada.

Va repenjar la templa sobre la meva galta.

—L’hi diré.

La vaig fer seure de costat a sobre la meva falda i vaig repenjar l’esquena a la paret, per poder-la bressolar. Em va envoltar el coll amb els braços i el meu món es va redreçar de nou.

Em va passar la mà pel pit.

—Rei…

El to persuasiu de la seva veu el coneixia molt bé. Se’m va posar dura en un instant i la sang em bullia per les venes. El fet de rendir-se feia excitar l’Eva, i aquesta reacció em posava més calent que res més al món.

Li vaig enfonsar els dits entre els cabells i li vaig pentinar els suaus flocs daurats mentre observava com tancava les parpelles en notar la suau estirada. Es mostrava sotmesa i a la meva mercè, i li encantava. Ho necessitava, tant com jo.

La vaig besar a la boca.

I després la vaig fer meva.


Mentre l’Angus ens duia a l’Eva i a mi a la feina, vaig consultar l’agenda i el vol de la meva dona a dos quarts de nou.

La vaig mirar.

—Agafaràs un dels jets cap a Califòrnia.

Mirava per la finestra del Bentley, examinant la ciutat amb el seu habitual interès. Es va girar cap a mi.

Jo havia nascut a Nova York. Havia crescut a la ciutat i amb el temps me la vaig començar a fer meva. En algun moment determinat, vaig deixar d’adonar-me’n. Però la fascinació i el delit de l’Eva per la meva ciutat natal m’havia fet recuperar l’interès. No observava la ciutat amb la mateixa intensitat que ella, però la tornava a veure amb uns nous ulls.

—Ah, sí? —va dir, amb aire desafiador, tot i que els ulls li traïen la seva forta atracció per mi.

La seva mirada seductora em mantenia constantment al límit.

—Sí. —Vaig tancar la funda de la tauleta—. És més ràpid, més còmode i més segur.

Va somriure.

—D’acord.

Aquestes insinuacions burletes em captivaven, em feien venir ganes de fer totes les coses imaginables amb ella fins que només ens quedés l’entrega total.

—Ho hauries de dir a en Cary, doncs —va continuar, mentre canviava la posició de les cames i deixava entreveure la vora de puntes de les mitges i l’extrem de la lligacama.

Duia una camisa vermella sense mànigues, una faldilla blanca i unes sandàlies de tires. Un conjunt formal perfectament acceptable, elevat pel cos que el lluïa a una sensualitat discreta. Hi havia electricitat entre nosaltres, la constatació instintiva que estàvem fets l’un per l’altre.

—Demana’m que vingui amb tu —vaig dir, perquè no suportava la idea d’estar separat d’ella tot un cap de setmana.

El somriure se li va esvair.

—No puc. Si li he de dir a la gent que estem casats, he de començar amb en Cary, i no ho puc fer amb tu a prop. No vull que es pensi que s’ha quedat a fora d’una vida que estic creant amb tu.

—Jo tampoc no em vull quedar a fora.

Va entrellaçar els dits de la mà amb els meus.

—Passar temps amb els amics no ens fa pas menys parella. —Prefereixo passar temps amb tu. Ets la persona més fascinant que conec.

Em va mirar fixament. Llavors va fer un gest brusc, es va apujar la faldilla i es va encamellar a sobre meu abans que m’adonés del que feia. Em va agafar la cara entre les mans, em va plantar els llavis brillants sobre els meus i em va fer un intens petó.

—Mmm… —vaig gemegar, quan ens vam separar sense alè. Tenia els dits flexionats a la preciosa corba de les seves natges—. Torna-hi.

—Vaig tan calenta ara mateix… i tot per culpa teva… —va mussitar, mentre em fregava els llavis amb el dit polze.

—En sé molt, d’això.

Va fer una rialleta ronca.

—Em sento impressionant ara mateix.

—Millor que abans, al passadís? —La seva alegria s’encomanava. Si hagués pogut aturar el temps, ho hauria fet en aquell moment.

—És una sensació diferent. —Amb les puntes dels dits em recorria les espatlles. Estava… radiant quan estava contenta, i la seva alegria ho il·luminava tot al seu voltant. Fins i tot a mi—. Aquest és el millor compliment que m’has dit mai, rei. Especialment venint d’en Gideon Cross. Perquè tu coneixes persones fascinants cada dia.

—I m’agradaria que desapareguessin per poder estar amb tu de nou.

Els ulls li van brillar.

—Déu meu, t’estimo tant que em fa mal.

Les mans em tremolaven i les vaig amagar darrere de les seves cuixes perquè no se n’adonés. La mirada em deambulava i intentava trobar un punt en el qual poder-me fixar.

Si sabés el que m’havia provocat amb aquelles paraules…

Em va abraçar.

—Vull que facis una cosa per mi —va mussitar.

—El que sigui. Qualsevol cosa.

—Organitzem una festa.

Vaja, aprofitava l’oportunitat per passar a altres temes…

—Fantàstic. Ja em cuidaré de preparar l’intercanvi de parelles.

L’Eva es va tirar enrere i em va donar un cop a l’espatlla.

—No vull dir aquesta mena de festa, malparit.

Vaig sospirar.

—Quin rotllo.

Em va fer un somriure maliciós.

—Què et sembla si et prometo l’intercanvi a canvi de la festa?

—Ah, ara veig que ens comencem a entendre. —Em vaig reclinar al seient mentre gaudia d’ella immensament—. Digue’m, què tens pensat?

—Begudes i amics, teus i meus.

—D’acord. —Vaig considerar les possibilitats—. Et vigilaré amb l’alcohol i els amics, i mentrestant et fotré un clau en algun racó ben fosc.

Va empassar-se la saliva i vaig somriure interiorment. Coneixia molt bé el meu angelet. Satisfer el seu exhibicionisme secret era un canvi radical per a mi, i tot i que encara em sorprenia quan hi pensava, no m’importava gens ni mica. No hi havia res que no estigués disposat a fer per aquells moments en què l’únic que importava a l’Eva era sentir-se plena amb el meu penis a dins.

—No serà una feina fàcil —va dir ella.

—Aquesta era exactament la meva intenció.

—D’acord, doncs. —Es va humitejar els llavis—. Jo vigilaré que em fotis el clau i et masturbaré per sota la taula.

Vaig alçar les celles.

—Vestit —vaig replicar.

Una mena de brunzit va ressonar en l’aire.

—Crec que ho haurà de revisar i reconsiderar, senyor Cross.

—Crec que s’haurà d’esforçar molt per convence’m, senyora Cross.

Com sempre, amb ella, aquella va ser la negociació més estimulant del dia.


Ens vam separar al vintè pis, on ella va sortir de l’ascensor per entrar al vestíbul de Waters Field & Leaman. Estava decidit a fer-la formar part del meu equip i treballar per a mi. Era un objectiu i pensava estratègies cada dia.

Quan vaig arribar al despatx, el meu ajudant ja era al seu lloc de treball.

—Bon dia —em va saludar l’Scott, que es va aixecar mentre m’hi acostava—. Han trucat de recursos humans fa una estona. Estan rebent una quantitat inusual de trucades sobre el rumor d’un compromís entre vostè i la senyoreta Tramell. Els agradaria saber com han de respondre.

—Ho poden confirmar. —Vaig passar pel seu costat i vaig anar directe al penja-robes del racó del darrere del meu escriptori.

Em va seguir.

—Felicitats.

—Gràcies. —Em vaig treure la jaqueta i la vaig penjar. Quan vaig alçar el cap per mirar-lo, estava somrient.

L’Scott Reid feia milers de tasques per a mi amb una actitud sempre reservada, cosa que normalment feia que els altres el subestimessin i passés desapercebut. En més d’una ocasió, la seva acurada observació de les persones havia resultat extremament perspicaç, de manera que li pagava un bon sou per tal que no canviés de feina.

—La senyoreta Tramell i jo ens casarem abans de final d’any —li vaig dir—. Qualsevol petició d’entrevistes o fotos a algun dels dos s’hauria de gestionar a través de Cross Industries. I caldria avisar els de seguretat de la planta baixa. Ningú no hauria de tenir accés a ella sense passar abans per mi.

—Ja els avisaré. A part d’això, el senyor Mandani volia que l’avisés quan arribés. Vol parlar un moment amb vostè abans de la reunió d’aquest matí.

—Quan vulgui, ja el pot fer passar.

—Perfecte —va dir l’Arash Mandani, mentre entrava al despatx—. Hi havia una època que arribaves aquí abans de les set. T’estàs tornant gandul, Cross.

Vaig fer una mirada d’advertència a l’advocat, sense mala intenció. L’Arash vivia per treballar i era molt bo en la seva feina, motiu pel qual el vaig prendre a la seva antiga empresa i el vaig contractar. Era l’advocat més dur que havia vist mai, i en els anys posteriors no havia canviat gens.

Vaig assenyalar-li una de les cadires del davant de l’escriptori, vaig ocupar el meu lloc i el vaig observar mentre s’asseia. El vestit blau fosc que duia era simple, però fet a mida, i duia els cabells negres i ondulats molt ben tallats. Una intel·ligència aguda es desprenia dels seus ulls marró fosc, i s’estenia fins a un somriure que era més una advertència que una salutació. El considerava un amic a més d’un empleat, i valorava molt que no s’entretingués amb xafarderies.

—Hem rebut una oferta respectable per l’immoble del Trenta-sis —va dir.

—Ah, sí? —Un embolic d’emocions va retenir la meva resposta durant uns instants. L’hotel que l’Eva odiava continuaria sent un problema mentre en fos propietari—. Això està bé.

—És curiós —va dir, mentre repenjava un turmell sobre el genoll oposat—, tenint en compte la lentitud amb què es recupera el mercat. He hagut de furgar a través de diverses capes, però he descobert que l’oferent és una filial de LanCorp.

—Interessant.

—Segur. En Landon sap que la següent oferta més alta està molt per sota, uns deu milions. Jo recomano que retirem la propietat del mercat i ho reconsiderem d’aquí a un o dos anys.

—No. —Em vaig reclinar a la cadira i vaig fer un gest per refusar la idea—. Deixa que l’adquireixi.

L’Arash va parpellejar.

—Estàs de broma? Per què tens tanta pressa per desfer-te d’aquest hotel?

«Perquè no puc mantenir-lo entre les meves propietats sense fer mal a la meva dona».

—Tinc els meus motius.

—Això mateix em vas dir fa uns quants anys quan et vaig aconsellar que el venguessis, i en comptes d’això vas decidir invertir-hi no sé pas quants milions per renovar-lo. Vas fer-hi una despesa que tot just has amortitzat, més o menys, i ara em dius que vols vendre-ho en un mercat encara inestable a un tio que vol el teu cap?

—Mai no és un mal moment per vendre immobles a Manhattan. —I sens dubte, mai no era un mal moment per treure’m de sobre una cosa que l’Eva anomenava el meu «piset per follar».

—Hi ha moments molt millors, i ho saps. En Landon també ho sap. Si el vens a ell, l’únic que fas és animar-lo.

—Perfecte. Potser així progressarà i farà un pas endavant.

En Ryan Landon hi tenia un interès personal, però jo no tenia res contra ell. El meu pare havia delmat la fortuna dels Landon i en Ryan volia que un Cross pagués per això. No era ni el primer ni l’últim home de negocis que em volia enfonsar per culpa del meu pare, però aquest era el més tenaç. I era prou jove per dedicar molt de temps a aquesta tasca.

Vaig mirar la foto de l’Eva que tenia a sobre l’escriptori. Tota la resta de factors eren secundaris.

—D’acord —va dir l’Arash, que va alçar les mans en senyal de rendició—, és el teu negoci. Només necessito saber si les normes han canviat.

—Res no ha canviat.

—Si creus això, Cross, és que estàs molt més fora de joc del que em pensava. Mentre en Landon conspira per arruïnar-te, tu estàs de vacances a la platja.

—Para de renyar-me per haver marxat un cap de setmana, Arash. —Ho repetiria ara mateix. Aquells dies que havia passat amb l’Eva a Outer Banks van ser el gran somni que mai no m’havia permès de tenir.

Em vaig aixecar i vaig anar cap a la finestra. Les oficines de LanCorp eren dos edificis enllà a la mateixa altura que les nostres. El despatx d’en Ryan Landon tenia una vista esplèndida de l’edifici Crossfire. Sospitava que es passava una bona estona cada dia contemplant el meu despatx mentre planificava el mo- viment següent. De tant en tant, jo mirava cap al seu i el desafiava a anar més enllà.

El meu pare era un criminal que havia destruït incomptables vides. També era l’home que m’havia ensenyat a anar amb bicicleta i a firmar amb el meu nom amb orgull. No podia ignorar la reputació d’en Geoffrey Cross, però sí que podia protegir el que havia construït a partir de les seves cendres.

L’Arash va venir cap a la finestra.

—No et diré pas que no fugiria amb una noia com l’Eva Tramell, si pogués. Però m’enduria el maleït mòbil. Especialment al mig d’una negociació d’alt risc.

Mentre recordava el gust que tenia la xocolata desfeta sobre la pell de l’Eva, vaig pensar que un huracà es podria haver endut les bigues del sostre i jo no hi hauria dedicat ni dos segons d’atenció.

—M’estàs fent sentir llàstima per tu.

—L’adquisició d’aquell software per LanCorp et costarà molts anys d’investigació i desenvolupament. I això li fa guanyar seguretat.

Això era el que li feia bullir la sang, a l’Arash, el plaer d’en Landon pel seu propi èxit.

—Aquell software pràcticament no té valor sense el hardware de PosIT.

Em va mirar.

—I?

—Punt de l’agenda número tres.

Em va mirar.

—Deia «Per determinar», a la meva còpia.

—D’acord, a la meva hi diu «PosIT». Ets prou valent?

—Maleït sigui.

Va sonar el telèfon de l’escriptori i tot seguit es va sentir la veu de l’Scott a través de l’altaveu.

—Un parell de coses, senyor Cross. Té la senyoreta Tramell a la línia u.

—Gràcies, Scott. —Em vaig acostar al telèfon amb l’emoció que em borbollejava a la sang. Si compràvem PosIT, en Landon tornaria a ser al punt de partida—. Quan estigui, necessito que em posis amb en Victor Reyes.

—D’acord. A part d’això, la senyora Vidal és a la recepció —va afegir, cosa que em va fer aturar en sec—. Vol que ajorni la reunió d’aquest matí?

Vaig mirar la paret de vidre que separava el meu despatx de la resta de la planta, malgrat que no podia veure la meva mare des d’aquella distància. Vaig prémer els punys amb força. Segons el rellotge del telèfon, em quedaven deu minuts i, a més, tenia la meva dona al telèfon. Em van venir ganes de fer esperar la mare fins que trobés un racó a la meva agenda, no a la seva, però me’n vaig desdir.

—Dóna’m vint minuts —li vaig dir—. Primer em passes les trucades de la senyoreta Tramell i del senyor Reyes, després fas passar la senyora Vidal.

—Entesos.

Vaig esperar un instant. Després vaig agafar l’auricular i vaig prémer el botó que parpellejava.

Browse Sylvias International Editions:

View Titles Sorted by Country · View Titles Sorted by Language